Firmin descriu de forma linial la
vida atípica d’una rata fora del comú, un animal terriblement humanitzat
insaciable devorador de literatura, entenent devorador com a lector incansable
de tota mena i genere d’obres escrites.
Transcorre el relat en un espai
concret i limitat del Boston dels anys seixanta, decadent i en plena
destrucció. Entre aquests runes humanes i físiques sorgeix la petita figura
d’aquest animaló que per si sola agafa l’enorme proporció que requereix el fet
d’haver de traslladar al lector la gran passió per les lletres ila gran
sensibilitat pe transmetr la soletat que sofreix un ésser únic.
Firmin és un relat biogràfic
atípic en primera persona ple d’imatges nítides, diàfanes i colpidores, de
comparacions, de descripcions de tota mena (realistes, figurades, científiques)
i de constants cites a altres textos consagrats.
Firmin és de principi a fi una
oda a la literatura. A la literatura que transporta l’esperit a mons més
elevats. A la literatura que aporta coneixement a l’ésser humà. A la literatura
com a expressió escrita i font de comunicació. A la literatura en fi com a
aliment intel·lectual.
Hom es troba davant una història
tancada en si mateixa que comença i acaba al mateix llo, un indret en mig d’una
realitat urbana decadent i en destrucció. Amb personatges, molt pocs, que s’hi
mouen solitaris buscant comunicació i acceptació.
Hom es troba davant una història
que contraposa la ficció com a refugi al doloros món real, una mena de mite de
la caverna on allò que el protagonista imagina clonstitueix la realitat segura
i confortant oposada a la veritable que llastima i fereix en abocar-s’hi.
Un relat com el que ara comento
que engrandeix el valor de la paraula no tindria sentit sense el treball del
traductor, nexe imprescindible entre autor i lector.
En llegir Firmin hi ha dos tòpics
que, des del meu punt de vista particular, es fàcil caure-hi: L’un és associar
la rata humanitzada protagonista amb altres de la iconografia popular d’avui en
dia com Mickey Mouse, Stuart Little o
Gerónimo Stilton mentre que l’altre és creure que aquesta faula realista
fantàstica profunditza només en la literat.ura.
Per a mi el Firmin de Sam Savage
es troba més a prop del “Juan Salvador Gaviota” de Richard Bach, tots dos
contemporanis, amb el seu aprenentatge sobre la vida i el seu esforç de
superació.
Per a mi el Firmin de Sam Savage
traspua també incomunicació. No té veu. Es troba condemnat al silenci amb
milers de paraules per compartir que no poden sortir del seu cos. Solitud en
definitiva, en la línia de “Los cipreses creen en Dios” de Miguel Delibes.
Firmin m’ha agradat. És una obra
que de no haver estat per aquesta iniciativa no hagués llegit en el meu moment
actual (les meves dèries lectores van ara mateix per altres viaranys) però si
possiblement tres dècades enrere si
llavors hagués estat publicat, la qual cosa al meu parer li dóna la
consideració d’obra atemporal.
(Jordi Benaiges és el pare de la Laura)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada